La personificació de la mort
Fent referència a Baudelaire, el spleen es pot considerar una de les
personificacions de la mort del poeta maleït. La melancolia, l’avorriment, un
poeta quiet, sense moure’s, amb la mirada perduda en l’infinit. Un home que està
quiet és un home mort. Un dels escriptors que va influenciar en gran part a
Baudelaire, va esser Edgar Allan Poe, al qui va traduir extensament. Poe
personifica la mort en subjectes u objectes palpables. En el “Gat negre”, el malefici, la destrucció i
la mort es representen amb un gat negre. Tot i que aquest roman impassible
davant la autodestrucció i la decadència del personatge principal, que sota els
efectes de la embriaguesa i la bogeria acaba amb tot allò que estima; sembla
que el gat és el culpable de tot. El gat actua com la mort en les nostres
vides: sempre està allà, mirant-nos, estudiant-nos, esperant el moment per
abraçar-nos i dur-nos al món de les tenebres. Igual que el protagonista intenta
matar al gat però sempre apareix un altre, no podem acabar amb la mort. La
mort, tot i ser una afirmació estranya i contradictòria, és immortal. La mort
no pot morir, sempre està allà. En un altre dels contes de Poe “El cor delator” la mort es personifica
en el batec del cor de l’avi, que jeu mort sota el terra del seu propi assassí.
El conte està altament vinculat amb el del gat negre, ja que en els dos casos
la bogeria del personatge augmenta a causa de la quietud incanviable de la
personificació de la mort. Els dos protagonistes no tenen les eines físiques ni
mentals per a lluitar contra la culpa i penedir-se i sotmetre’s a la mort és
l’única sortida. Ja sigui com un esser infrangible, la personificació com a home
encaputxat amb la dalla o l’àngel de la resurrecció que ens ha de dur al món
dels esperits, la mort sempre hi és i sempre hi serà per molt que ens vulguem
amagar d’ella.
Portant
una vida bohèmia, carregada de luxes i seguint el lema Carpe diem; com vagant pel món en busca del descans etern; com
patir en aquesta vida mortal esperant la redempció d’un ésser superior que ens
cuidi en l’altre vida; com el que basa la seva existència creient que no hi res
a l’altre barri; a tots ens arriba l’hora, i és inevitable. El que tots
intenten en l’últim sospir, amb l’últim moment, just abans de que l’anima ens
abandoni és tenir un pensament agradable que ens acompanyi en la llarga i
prospera mort.
No hay comentarios:
Publicar un comentario