La Mort (2)

La mort invisible 

Llavors, perquè li tenim tanta por a la mort?. L’home per la seva naturalesa física té com a sentit primari, però no com a més desenvolupat, la vista. Per a l’home, veure és creure. Com va dir Sant Tomàs “no creuré en la resurrecció de Jesús fins que no li fiqui el dit a la ferida”, no es refereix a tocar-lo si no a veure’l amb els propis ulls. Això és el que fa que la mort ens causi terror. No poder-la veure ni tocar, els esperits, la foscor, les amenaces invisibles, les malalties terminals... tot allò que no podem veure ens crea angoixa i ens fa por, i tot està relacionat amb la mort. Potser per això precisament ens fan por les coses que no veiem, perquè estan implícites en la mort. La vida és ser , la mort és no ser. El que no veiem no és per això ho relacionem amb la mort. Baudelaire a  “Le peintre de la vie moderne” expressa, amb el narcisisme del Dandy, que un home a de veure’s sempre per sentir-se viu: “ ha de viure i dormir davant d’un mirall” per no caure en el spleen, que és com caure en la mort. El spleen no és anàleg a la “melancolia romàntica”, sinó a l’ anomenat mal de vivre identificable amb el tedi. Per Baudelaire, el tedi (l’ennui) és el “mal absolut”. Aquest mal absolut és la mort per antonomàsia. És l’enemic natural del Dandy. Aquest personatge, que només pensa en si mateix, vol viure jove i bohemi per sempre. Rebutja la mort, perquè la vida mortal no és un preludi de la vida eterna, com creuen els religiosos (quasi totes les religions creuen que el patiment en la vida es veu recompensat després de la mort, ja sigui en el paradís o en una reencarnació). El Dandy no vaga pel món com les vídues de Baudelaire, vol gaudir al màxim; Carpe Diem. En les Tentations, ou Éros, Plutus et la Gloire; Baudelaire mostra els plaers als que aspira el que no vol deixar aquest món: Viure per sempre amb amor i gloria. Fa referència al que explicava anteriorment, el que creu que l’amor és immortal viu per sempre.