L'enfrontament

No passava ni una gota d’aire, feia fred i un mant de núvols raptava qualsevol raig de sol que goses il·luminar el carrer; però ella no se n’adonava. No podia permetre que aquell home la intimides el més mínim: amb posició ferma i mirada fixa en terra, es defensava de l’envestida. Ell, agressiu, amb to arrogant, movent la cigarreta amunt i avall consumint-se lentament de la mateixa manera que la seva paciència; que també s’esgotava; prosseguia amb un monòleg interminable de paraules malsonants e impures. L’altre mà ben a prop del pit de la dona, amb la que podia percebre el batec nerviós que li recorria tot el cos. En aquell moment l’univers es centrava en ell i en l’individu a qui esbroncava amb tot tipus de menyspreu, no li donava gens d’importància la gent que l’envoltava, el seu egocentrisme l’havia aïllat en un món en què es sentia el sobirà i amo de tot. Amb un moviment de cap que recordava al d’una cobra  abans d’atacar, buscava  indicis de feblesa en els ulls de la seva víctima. Però ella no volia donar-li aquell plaer i mantenia la vista clavada en l’asfalt com si vulgues veure el que hi havia a sota. Tenia por que si en un atac d’orgull el mires directament als ulls, ell pogués penetrar en el seu interior i esbrinés el terror i l’angoixa que omplien la seva ànima. Tot semblava paralitzat. La cendra es fonia amb l’aire abans de caure a terra com una gota d’aigua que cau al mar formant un sol cos. Tot i el rebombori del carrer tot semblava en silenci i ella només podia apreciar la colera transformada en sons i paraules inintel·ligibles pels essers que els envoltaven. Tot va acabar en un obrir i tancar d’ulls, un so fort i sec com el d’una palmellada, emmudir tot el carrer i es crear el silenci absolut. 
L’home es fregava la cara amb la mà, mentre veia marxar la noia que caminava amb pas decidit i orgullós.